dijous, 26 d’abril de 2018

Relat de les dones


Perdona, vida, per haver-te arrencat les flors
quan feies créixer la tija.
Perdona, mort, per haver-te silenciat els llavis
quan cridaves fort.
No hem sigut ni humans, 
ni animals,
ni bitxos,
ni espècies,
ni partícules,
ni àtoms,
ni ombres,
ni no-res.
No hem sigut res 
perquè ens ho hem carregat tot:
Uns ulls brillants,
una mà dèbil,
unes cames llargues,
unes cames curtes.
Hem destrossat el cor
de tantes i tantes,
que les noves ja no volen ni tenir-ne.
Hem colpejat tan fort,
que ni els homes ens sentim homes.
Perdona’ns, dona,
disculpa’ns per la nostra misèria.

dimecres, 25 d’abril de 2018

Relat de l’ull

Al so d’un ull obert.

Quatre cops nocturns,
és l’estaca d’un moribund.
Sonaran a compàs del temps
que no es detura a la seva ment.

Tres besos a mitjanit,
els dits de la mà cerquen un cor ferit.
Parlaran al ritme de l’últim gemec
que eixirà de la fredor del vent.

Dues cançons de matinada
desperten el tigre havent somiat amb l’amada.
Orfeu desapereixerà al primer raig de llum
que desfarà l’escalfor que li ve de lluny.

Una sensació de vol en llibertat
que aterra de cop als peus de Fat.
No es poden escriure lletres
sobre una realitat plena de fèretres
que ens fan de llit.

diumenge, 22 d’abril de 2018

Relat de les roses


Porto la sang de Crist clavada al pit. No necessito la dolça nit apagant-se rere el meu clatell, no vull veure més enllà de la ceguera dels bornis. Porta’m ara la teva rosa, la rosa esquinçada, la que vas trinxar amb la pedra de Medusa. Lleva’t de les pors i de les paraules buides. Desfés-te del bes sota la pluja humida.
Seguiré clamant al cel mentre la llança s’escola per les meves costelles, continuaré brotant el vi rogenc del que beuen els pecadors malmenats. Aquí a dalt tot es veu més clar: la planúria estesa i buida, els boscos ardents i els camins plens. No sou ningú perquè jo ho sóc tot.
Quan la boira vingui a veure’m a mig matí, quan l’aire s’enrareixi, quan el quant valgui menys que el quan, cauré. Em recollireu i us demanareu per què els claus ja no són com els d’abans.
Rosa vermella que creixeràs als meus peus, siguis d’aquí, de la terra fèrtil i carnal; o siguis d’allà, del món oníric i passional. Creix, puja i puja, com l’hòstia celestial, però no esperis veure’m allà dalt.

dissabte, 7 d’abril de 2018

Relat de Dafne


De lluny, les estrelles cauen a la Terra, de prop se senten les explosions dels llamps que les aturen. Pocs són els estels que aconsegueixen travessar la memòria i l’estratosfera. Calen veus que cridin a l’infinit, però el vuit, quan es gira, és tan trist i buit que ningú no l’escolta.
Enllà del mar, a l’altre costat de la nostra mare, Costa i Llobera li canta al seu pi a Formentor. Aquí a la terra, Espriu ens clava la sequedat que arrela. Els camps verds i bucòlics poden ser tempesta i lluita. Poden ser nit i dia.
Per això, sota aquella magnòlia ara florida, la primavera ens recorda l’origen d’una pell astral, provinent d’on només arriben les naus i la imaginació. Jec recolzant l’esquena en un tronc jove i alegre, però ple d’anys de duresa i escut. Abans va Ser i per mi sempre Serà, abans de la fletxa, abans del crit desesperat a Gea.
Dafne camina entre Apol·lo i Eros. No sap quin serà el seu destí, no ha escollit res, simplement, com tantes d’altres vegades, la seva forma femenina serà un dany col·latral. No ploris, Dafne, et perseguirà fins que s’obri la terra. No pateixis, Dafne, el llorer et salvarà.

dijous, 29 de març de 2018

Relat de l'escarabat


-->
Quan he notat la teva presència he cridat a Eol, però les portes del bus eren tancades. Sense vent no hi ha sortida. He provat d'amagar-me sota la vergonya de qui abaixa les parpelles i tanca el cor, però el record és com un llibre gastat, usat; sempre és allà per tornar-lo a obrir i ballar sota la làmpada trencada.
Com Samsa, he abaixat les antenes i m'he recolzat al respatller de la teva cadira. Tu has mirat el trànsit amb els teus ulls tan fins... tenies els cabells atzabeja xops i les teves mans s'agafaven els prims dits que es movien nerviosos. Si haguessis sabut que jo era tan a prop, t'hauries canviat de cadira. El bus no era ple, hauries anat a qualsevol lloc que fos lluny d'un insecte com jo: Sense cridar, sense espantar ningú, car d'escarabats humans n'has vist centenars.
Sense fer soroll he provat de dir-te adéu. Un adéu tants cops repetits en l'ahir, però que sempre ha costat de sortir. No intentis sentir-me, he cridat amb totes les meves forces. Aviat sortiràs i altre cop la brisa m'abandonarà per sempre més, he dit resignat movent les antenes a poc a poc.
Has vingut a buscar-me, has vingut a veure'm. I sóc tan poca cosa que no m’atreveixo a dir-te res, només m'amago entre els seients i espero que marxis per respirar profundament; aleshores seré altre cop tristament lliure i abandonaré el meu estat coleòpter.
Com dos cavalls salvatges el poema va durar ben poc, com dos genets descontrolats vam perdre la drecera del camí del bosc. Ara baixes de l'autobús. La deessa s'escapa altra volta de les meves mans, ni carícia, ni bes sincer; ella sap que la miro, jo dissimulo en la meva menudesa. I en la distància m'agradaria jugar a l'escarabat bum-bum.

dilluns, 26 de març de 2018

Relat de la pedra a la mà


Maragall picant de mans, 
Riba guitarra estança,
no hi ha més horitzó sota la pluja que
trobar-se de cara amb tu mateix.

Desencadenat, balla als passadissos del tren. Il·luminat per quatre raigs de llum que Déu no ha pogut ocultar. La música corre per les seves veus, la sang cata els seus llavis. Aviat arribarà el moment d’aturar-se, de baixar. Sapere Aude!
Els seus veïns de seient se’l miren amb el neguit de qui viu amb un foll de mitjanit.
Tornarà a sonar la campana d’argent? L’apuntador ja no està per l’obra, unes cames esveltes i seductores s’enduen els seus ulls per sempre més. Quan durarà l’eternitat? Durarà el túnel d’una estació a una altra, s’acabarà just quan el sol t’encengui i hagis de cridar altre cop: “la mort ens salva!”.

No ploris aquesta nit,
creep ben fort en el record
i la goma d’esborrar.

Desencantat, suprimeix totes les lletres que cauen per terra, són lletres de cartró, es mullen, s’embruten, es trenquen i, amb un cop de brisa, volen porta enllà. Tanca el pany, demana perdó, jau i estigues en silenci. Observa el dolor del temps, admira el posat in aeternum. Les musses no envelleixen, ni el seu somriure de deessa, que s’endú el so perfecte de la desesperació. No cal cap ànima  arrossegant-se, ni ningú especial que ens condueixi pel camí de l’errant. 
Tot el que el cel va voler i no va poder.