dilluns, 18 de setembre de 2017

Carta oberta als alumnes d'Arrels

Estimats alumnes d'Arrels;
com ja sabeu, des de fa uns dies no treballo a l'escola.

Primer de tot m'agradaria dir-vos que em sap greu haver marxat sense acomiadar-me, però ha estat un canvi d'un dia per l'altre. Vaig comunicar la meva dimissió a última hora del dia i, a l'endemà, ja treballava al nou institut.

El canvi ha estat motivat únicament per qüestions laborals. Crec en l'educació pública i, per tant, estic segur que és el lloc on haig d'exercir la meva professió.

Desitjaria que tinguéssiu clar que m'heu ensenyat moltíssim i que sempre us portaré dins meu. A més, espero que hagueu après alguna cosa de mi i, si més no, us hagi obert un xic les ganes d'aprendre.

Recordeu sempre:

1.Penseu! No deixeu que els altres pensin per vosaltres! Mai!

2.Estimeu! Si estimeu els vostres, tot us vindrà de cara!

3.Divertiu-vos! La vida és un joc, no deixeu mai de jugar!

Finalment, us deixo aquí el primer dictat que vaig fer amb TOTS vosaltres, recordeu... si només els rics estudien... només els rics sabran!

I com sempre us he dit abans d'acabar la classe: Gràcies per venir!

No el coneixia de res (1978)
(Raimon)

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.

Fou després d'un recital
amb censura i amb permís,
com fèiem els recitals
llavors en aquest país
que sembla tan indecís.

De tantes coses parlàrem,
del que hem viscut i del que viurem,
del mal que ens han vingut fent,
del poc que hem après encara,
del molt que ja hauríem de saber.

Moltes vegades recorde
les paraules que ell va dir,
que només uns quants sentírem
entre els riures dels companys,
paraules que ara vos dic:
"Si només els rics estudien,
només els rics sabran,
ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes
i un futbol manipulat".

No el coneixia de res.
Companys em digueren
que havia fet cinc anys de presó
arran d'una vaga
en mil nou-cents seixanta-tres.



dimarts, 5 de setembre de 2017

Relat del presoner

Posa aquella cançó, si us plau, aquella del presoner. Presoner de no sé què. D'alguna cosa que no podia tenir. Quan l'escoltis recorda el que no tens, pensa en si ets presoner del quadre que vas dibuixar.
Negre com el carbó, cabell de passions enceses més de flama que de foc. Qui li pentinarà el monyo mig desfet que saluda a dalt de tot? Qui el desfarà estirant el seu bastonet amagat? Qui li recollirà el floc per sobre de l'orella? Un dit afortunat el que li posi bé i aprofiti l'ocasió per acariciar de les galtes a les celles. Un dit que es protegeixi d'un gran front amb una marca singular, única. Aquesta no, que no desaparegui, si us plau!
Alguns encara gosaran no mirar-li els ulls orientals, tancats de tant no dormir diran uns; tancats de tant somriure, sabrem els altres. I és que les galtes, aquestes galtes prominents, empenyen les parpelles amunt i abaixen el nas avall. Galtes per menjar, per besar, per dibuixar unint faç amb faç. Qui s'atrevirà a besar-li el mentó que protegeix la seva vida? Aquests llavis prohibits, aquestes dents salvatges. Resta tot quiet ara a l'imaginari, però es mou lluny d'aquí.
I mentrestant, el poeta es queixa, s'enfada, renega. El poeta és burro. Tantes estrelles per gaudir i, a vegades, encara es pensa que la que brilla més, la que té vida pròpia, la que és diferent i única.....  el mirarà.
De fons se sent "Torno en unes hores" rebotant contra l'eco infinit de l'Univers... i des d'aleshores ella ja no li ha demanat que tornés.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Relat de la plaça

En Quimet llegeix el diari mentre la seva dona el mira. Fa molts anys que vénen al bar Felip. El cambrer els fa, gairebé cada dia, la mateixa broma. Com sempre demanen el mateix, la conversa acaba sent repetitiva. A la taula del costat, en Joan mira el mòbil, espera el missatge de la seva amiga. Ara és el millor moment per escriure's amb ella, ja que la dona no està amb ell, segurament està a la plaça, al costat de la farmàcia, parlant amb la Nuri.
El Quimet demana la nota i la seva dona li recorda que han d'anar a comprar, tornen a parlar, altre cop, de quan els dos anaven a plaça a comprar. Ara ja no hi van, tenen un super al costat de casa i hi compren allà per comoditat.
El cambrer els porta la nota, els fa una broma i segueix caminant fins arribar a una taula on una parella d'alemanys esperen la seva comanda. A la safata duu un croissant, una copa de vi blanc i un cafè. Els serveix i els diu bon dia en un alemany ben estrany. Ells l'entenen i valoren l'esforç, responen amb un bon dia en un perfecte accent germànic.
Per la plaça del bar Felip passa una ambulància, no porta les sirenes ni va ràpid; però la Neus i el Miquel, que també estan esmorzant, comenten la jugada: "A saber quin avi s'ha mort ara... amb el fred que ha fet aquests dies...". Aquest comentari no agrada gens ni mica en Josep, un senyor de noranta anys que, com cada matí, està fent un cigaló ben carregat de rom dues taules més enllà. Per molts anys que tingui conserva l'oïda perfectament.
El sol il·lumina la façana principal de l'esglèsia. Una parada de fruita comença a omplir-se de compradors. La brisa arriba fresca i els autòctons vesteixen amb jerseiet finet, quan fa dos dies anaven amb samarreta i banyador. 

La tardor arriba al camp del senyor Pla just quan toquen tres quarts i la Martina s'asseu al banc de marbre.

dimecres, 30 d’agost de 2017

Relat dels pensaments

Són les dotze de la nit. En Josep no pot dormir. Ha tingut un dia molt dur a l’oficina i quan ha arribat a casa ha provat d’emborratxar-se, de seguida l’alcohol se li ha posat del revés. Ha vomitat. Ha parat de beure. Com estava neguitós no ha pogut seguir llegint una novel·la amorosa que té per la meitat. La va comprar a una benzinera entre Reus i Tarragona, un dia que plovia i que no tenia res a fer. Des d’aleshores que s’endú la novel·la amunt i avall, tot i que quan reprèn la lectura la tanca després de llegir un parell de línies. L’obra es diu “Justina, la bella flor”; però aviat s’haurà de titular “La interminable”. 
Com no pot dormir, s’alça del llit i camina una estona. Dóna un parell de voltes a la taula del menjador, encara hi ha les restes del sopar: un plat, un got, una forquilla i una ampolla d’aigua buida. Mentre camina, mira el mòbil. Cap novetat. Tot igual: ni trucades ni missatges. Entra a un parell de xarxes socials, potser així es distraurà i agafarà el son. Res. Tot és avorrit, però no prou com per fer-li oblidar el dia de merda que ha tingut.
Pensa en enviar-li un missatge a ella. Obre el xat. Mira la seva foto de perfil. Tanca el xat. S’asseu al sofà. Torna a obrir el xat, torna a mirar la seva foto. Es coneix a la perfecció las seves faccions, la seva mirada, la posició dels seus cabells. Tanca el xat.
Comença la cursa. Milers de neurones corrent a una velocitat trepidant. Preguntes, respostes. Preguntes, incògnites. Revisió de passat, preguntes; hipòtesi de futur. Manca de respostes. Els seus pensaments són un circ. Només hi falten un parell de pallassos tirant-li les pilotes de goma que fan servir pels seus jocs malabars.
Obre el xat. Escriu. No ho envia. Esborra. Tanca el xat. Davant seu un equilibrista creua de paret a paret sobre un fil molt prim. Porta un pal llarg agafat per les dues mans. No caurà, és molt bo.

Una altra vegada prova d’escriure i enviar. No ho fa. Tira el mòbil a terra. La pantalla es trenca. Per fi té un motiu per deixar de pensar en el fastigós dia que ha tingut: demà haurà de gastar-se uns euros en arreglar el telèfon.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Relat del genet

Creu el genet...
que el vent que l’empeny enrere,
brut d’animes mortes,
ple d’ulls esquinçats,
acompanyat de ferum ingenu,
podrà al terra tirar-lo demà?

No creu res, perquè no sap,
ni tan sols, ni encara ni sabrà,
si la brisa el recorda,
ni que sigui només un instant.

I de què servirà?
Els genets no es pregunten,
sinó és necessari, res que no els importi.
Importarà, doncs. Ho necessitarà; o no.

Seguirà galopant,
avançant fins noves fites,
arribant a les fronteres
de ments novelles i
de vells dements.
Continuarà cavalcant,
sentint el dubte i la incertesa
de les lletres esborrades
de les cartes no enviades.

Cavall que guies el genet,
tingues pietat dels que
han demanat perdre’s en el camí.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Relat de la doctora

Els mateixos moments, els mateixos segons, tot controlat. Color blanc a les parets, color verd als vestits. Les memòries no pinten els llits. Posa el malalt estirat, treu-li la roba, vesteix-lo amb una bata barata. Presoner, no d'amor, sinó de bisturí. 
Una rosa al got. El got transparent sobre la taula de fusta. Dos llibres tancats al costat del got que té una rosa sense aigua. La doctora amor escriu una recepta i li dóna al pacient. No tardi en tornar, vull veure'l altre cop.
La porta es tanca i ella s'alça. Mira el seu mòbil, no hi ha res de nou. El torna a deixar a la taula que té una rosa dins d'un got sense aigua al costat de dos llibres tancats. Ni una mosca, ni un mosquit, només l'aire acondicionat trenca el silenci d'un ambient enrarit. Doctora, recordi que l'estem esperant; deixa anar la infermera.
A la sala blanca tothom està preparat, quan arriba ella respiren a fons i es posen a treballar. El pacient està obert de dalt a baix. Potser us heu passta amb el tall; els retreu ella. Passeu-me l'oxitocina, el deixarem ben tocat.
Un infermer, silenci. L'altre, també. Les altres, també també. Tam tam, el so de les mirades, ningú no parla i les ombres resten quietes. La doctora amor es treu la mascareta protectora i crida fort: voleu fer el favor de donar-me l'oxitocina?
Una de les sanitàries s'espanta, se li cauen les gases que té a la mà. El pacient continua partit en dos, sense cor que bategui, sense oxitocina que entri. Algú li ha robat la sang, la vida.
La doctora amor esbufega. Tira a terra els estris del seu costat. Es treu la bata cara. Renega. Surt de la cambra. S'asseu a la sala d'espera. Parla amb un dels familiars del pacient. El seu estimat és mort, no busqui culpables.
De retorn cap a casa, la doctora es posa la mà a la butxaca. Treu el pot de pastilles i se'n pren dues. No pariré, no estimaré; però seran totes per a mi.