Relat de palmells

Abans de tancar els ulls, acaricia el coixí. Desprèn una olor especial. És el d'ella. Un dia, no fa molt, va dormir aquí. Gaudeix de l'instant com si la tingués davant. Fa treballar les neurones i la recorda amb una samarreta blanca, unes malles negres, unes bambes esportives i una timidesa esfereïdora. Tot i això, el record comporta una altra visió: ella se sent valenta, forta, s'ha posat un escut d'acer, ningú se li acostarà.

Però una mà tremola. És una mà traïdora, perquè s'escapa de la seva voluntat i, desafiant la cordura, s'aproxima a la seva mà. Els cossos tapen l'escena. Només ells dos la viuen. Per la resta del món això no ha succeït. Uns dits que es toquen amb poca traça, uns palmells que finalment es troben. Queda tot unit com si fos una sola extremitat. No premen fort. Simplement es noten. El dit polze, aleshores, s'atreveix a convertir aquell fet casual en alguna cosa més. I acaricia com pot l'altra mà. Els dos resten immòbils. Respiren en silenci. No es miren. Tenen una bombolla que els puja per dins seu. És un anhel que busca llibertat. Però de cop la consciència retorna, i els dos es deixen anar. Ella s'acaricia els cabells. Ell diu una estupidesa, per dissimular. Ningú sap res. Ells ho saben tot.

Es diuen adéu i, quan retornen cadascú al seu llit, tanquen els ulls. Ensumant l'olor del record. La memòria d'un dia que van compartir un llit, ni que no fos al mateix instant.

Relat de dentistes

Un dia gris del mes de març, quatre núvols passejaven tranquil·lament pel cel de la ciutat. El sol es va amagar rere un cúmul d'aigua evaporada. Ella va caminar, sense sort ni fortuna, cap a l'odontòleg. Tenia por. Vivia autèntic pànic. Li tremolaven les cames i ensopegava amb tot el que tenia a prop. De poc no es trenca el peu. 

La situació era tan tensa que, en donar la targeta sanitària, aquesta va sortir disparada directe al cap de la infermera.

Quan va sortir de la visita, el cronista, que estava assegut a un banc de la mateixa vorera, va escriure: 

"Va anar al dentista, li van robar el somriure.

Aleshores ell va anar a l'oculista, per suplicar que li raptessin la vista.

Veient-la així, no podia viure".

Un tercer personatge es va acostar a l'escriptor i li va preguntar per l'escrit:

-D'on treus aquestes idees? Són absurdes i no tenen ritme. Aquí no hi ha ni dentista ni oculista.

L'autor va guardar el bolígraf amb el que escrivia les seves notes i va replicar:  

-Més enllà del que veiem, més lluny del que sentim, hi ha una dama que es passeja, sempre, cada dia, pels nostres somnis. Si tu no la veus, no vol dir que els altres no ho facin.

Relat de nas

Gotes que cauen finament. Terres amb tolls que fan de mirall. Arbres que serveixen de paraigües. 

La ciutat prepara un escenari romàntic per la princesa de peus petits. Els espectadors estan pendents de l'arribada de la dama obscura. La música comença al ritme d'un tambor de grans dimensions. Després, les notes del piano i, quan se sent la vocalista cantar, aleshores apareix ella.

Baixa pel carrer principal, entre desconeguts que no li presten atenció. No ha agafat el paraigües, ni el barret. Ha vingut d'estiu i marxa en temps de tardor. Porta la roba ben xopa, els cabells humits i els texans amarats. Dins de les sabates, els dits dels peus es mouen entre un recull d'aigua. La seva cara és un poema. Dues gotes d'aigua se succeïxen, sense ordre, sobre el seu preciós nas. Quan una cau, una altra arriba. Les pestanyes, humides com estan, es dibuixen encara més negres. Les parpelles acumulen petites quantitats d'aigua, que es barreja amb el seu plor. Els seus ulls tristos, la mirada caiguda, els pòmuls rosats i un caminar desanimat, com de qui no pot fer res per aturar la pluja, són la pell de la protagonista.

Una moto rellisca a causa de la pluja, el motorista cau a terra, la motocicleta surt volant, directe cap el seu cap. La pluja, aleshores, desapareix. Surt el sol i arriben les ambulàncies. 

Relat d'òrgans

Diumenge, dotze del migdia, sonen les campanes. Les feligreses ja són a la porta de l'església, entren amb estricte ordre d'arribada. Un parell de minuts més tard, quan ja totes seuen als bancs de les primeres files, apareix el capellà. Vesteix una túnica blanca, només trencada pel verd d'una bufanda d'esquiar. Algú li ha robat la indumentària aquest matí i ha hagut d'improvisar.

Abans de començar el ritual, el mestre de cerimònies s'acosta a les velles i les saluda amb afecció. En tornar a l'altar, observa a l'última fila un home d'uns quaranta anys. Vesteix tot de negre, però porta una espécie de turbant de color verd, per uns instants dubta si aquella és la seva peça robada, però mira a Crist i en veu baixa diu: "no jutjaràs el desconegut".

Com cada sessió dominical, la xerrera eclesiàstica meravella les dones del poble. Acaben, com sempre, fent una fila per prendre el cos de crist. I entre les dones es col·la l'extrany espontani de l'event. Ell també vol rebre l'eucaristia.

En arribar el seu torn, el religiós li prega que obri la boca, ell diu que primer vol confessar-se, i ho vol fer ara, no pas en temps de confessió. El capellà accepta i apropa la seva orella. L'home s'apropa encara més i li diu: "M'encanta fer això". I li mossega amb els llavis l'òvul de l'òrgan auditiu.

Relat d'olors

El Barri del Turó Gris és un laberint de carrerons que pugen i baixen sense sentit. L'home que va idear aquesta part de la ciutat o ho va fer sota els efectes de l'alcohol o, vés a saber, era conscient del que feia i volia ser recordat per l'eternitat. Sigui quina sigui la causa, el fet és que, per anar a buscar el pa, la Laura ha de passar una bona estona suant. Tot i l'ombra que sempre reina per aquesta zona, les continues pujades i baixades fan que, tant ella com qualsevol persona, acabi patint per arribar al seu destí. Per aquest motiu, ella aprofita el viatge i fa altres encàrrecs. Tres cops a la setmana porta la roba a la bugaderia. I mentre la roba queda ben neta, compra el pa. I mentre la roba s'eixuga, xafardeja el mercat, buscant un bon lluç o un rap barat.

L'Oriol, un veí de la Laura, també fa un recorregut semblant. Ell, però, té rentadora a casa i, hauríem de suposar, fa la bugada a la seva llar. Però no és així, sinó que aquest jove i alegre xicot porta la roba a rentar al mateix local que la veïna. D'aquesta manera, quan torna a casa i s'asseu al sofà, agafa la roba neta i, en olorar-la, la sent al seu costat.

Relat de gelats

De fons sona un grup  de música pop. El Robert té la ràdio engegada. Escolta sempre grans èxits d'èpoques anteriors, uns "clàssics", segons ell diu. Ara mateix està assegut a un modern balancí, l'habitació és gran, diàfana. Té pocs mobles i els colors predominants són el blanc i el negre. Hauria d'estar pensant en la reunió de demà. El cap de la multinacional, que ell representa al seu país, els ha citat per tractar uns temes urgents. Però, curiosament, no ho fa. Ha desconnectat completament. Aquelles notes han provocat que deixés la llibreta on anotava idees i es despullés completament. El somriure es dibuixa a la seva cara i, de cop, s'alça per anar a la cuina. Té gana. Mira la nevera i no troba res que li faci el pes. Obre el congelador i veu un gelat. No té calor, però és un antull. L'agafa i torna altra vegada al balancí.

La cançó ja ha acabat, però ell busca un CD entre els seus àlbums on hi sortia. El troba. El posa..

"Quins records", diu mentre escola la música, es balanceja i menja el gelat. Obre la boca tant com pot. Té els ulls tancats. Només es concentra en el tacte labial. El menjar és fred, els seus llavis ardents. Les mans premen aquella menja amb força. Torna a ser als 70. Ha viatjat a aquell club de moda on acudien els més moderns. Precisament, toquen les seves cançons preferides. Concretament, també té la boca plena.

Relat de marxar

Ara que marxes,

la teva olor perdura a les meves mans.

Demà, que ja no hi ets,

els teus llavis seran el meu infern.

Suau i eterna és la teva blanca pell,

fosca i obscura, llueix la caballera.

Tristos i misteriosos, s'amaguen els teus ulls

dels records antics i nerviosos. 

De cuir és el teu escut,

que t'allunya de mi per por.

El desconegut sempre et fa basarda

en les nits que somnies amb enuig.

Els coixins no són ell, ni ella,

però els abraces i els estrenyes

pensant en una realitat paral·lela,

com si les estrelles dormissin al teu costat.

Descubreixes en mons onírics

una veritat cruel, plena de

contradiccions i crits interiors que,

contra la teva voluntat, exclamen

el que no vols sentir.

Et sents traïdora de purs pensaments

en mans impures i plenes de goig,

quan ningú et veu i ell et sent,

estàs roent en els sentiments.

Relat de veure's

Ell es veu com un jove cortesà, que sap com fer-la excitar. Se li apropa sovint, a dir-li com n'està, de guapa. Sempre que pot li agafa la mà, qualsevol excusa li val. Sigui dimarts o sigui dijous, el seu pensament ronda entremig dels seus fins cabells. Quan està a la feina recorda les seves llargues mans, creu que amb els seus encanteris de Don Joan podrien ser a sobre seu, acariciant-li el cos com si fossin pètals de roses. Si jau al llit, tanca els ulls i la veu al costat seu, està segur que ella deu pensar el mateix i, distància enllà, el recorda a ell i els seus llavis, com si es besessin a la distància. La música el transporta per recordar moments viscuts junts, instants plens d'excitació, amb llenceria fina i flors de colors.

Seria màgic que fos així, però ella el veu com un vell pervertit, llefiscós, brut, oliós, ple de saïm. El recorda ficat a dins d'una bassa d'oli, amb els cabells rajant un líquid de greix fastigós. Només de pensar-hi li agafen arcades. I és que a través dels seus ulls és mantega pura. És un cos suat i enganxifós.

Relat de tomàquets

Són jovenets, però ja no són innocents. Corrien fa una estona entre les branques humides del bosc. Ara s'han aturat i jeuen sobre un piló de fulles seques. Entre ombres i raigs de llum que es col·len per arbres alts i prims, ella se li apropa i somriu. Ell guanya números per semblar el tanoca del poble. Té la boca oberta i la llengua li surt un xic. A ella això li fa gràcia, li comenta i ell envermelleix. La timidesa el fa enfurismar. Però la noia, joveneta i joiosa, li agafa la mà per tranquilitzar-lo.

"Podem jugar a un joc", li diu per asserenar-lo. Jugarem a pirates, només ens cal simular la sang i, ja veuràs, com aviat et falta un ull. Els jocs sinistres d'ella li fan por a ell. Però és tanta l'atracció que sent que, dia rere dia, l'empaita i es deixa convertir en el seu conillet d'índies.

"He portat un tomàquet, farà de sang". De dins d'una bossa de roba treu la carmanyola. En obrir-la, ell es fixa en l'amanida que li han preparat. Però ella només agafa un tomàquet i guarda la resta, altra vegada, al seu lloc. "Josep, recordes quan jugàvem a tacar-nos de sang?"-Li diu mentre es posa al seu costat, acariciant-li les cames amb les seves cames. "Josep, no t'hauràs oblidat d'aquell joc tan sanguinari, no?" -Li torna preguntar mentre li posa la cara a sobre la seva espatlla. "Josep, digues que saps perfectament com es juga amb aquest tomàquet..." -Insisteix mentre li agafa la cintura amb la mà esquerra. 

Però en Josep no contesta, no diu ni paraula. Voldria dir moltes coses que li passen pel cap. Explicar-li que ell no és un ninot. Dir-li que té sentiments i remordiments. Contar-li què li passa després, quan està sol... Al contrari del que pensa, queda mut i posa el dit al tomàquet mentre ella somriu maliciosament.

Relat de retorn

Ell sempre havia somniat ser invisible per poder-se colar a cases alienes. Veure com actuava la gent, com parlaven d'ell i què deien, en privat, quan ell no escoltava. Li importava molt l'opinió dels altres. Però el fet de ser superior i, rarament, desfer la matèria, el compensava de tots els mals.

Ara, però, el desig li va canviar. Va perdre la invisibilitat per uns moments, no la va voler. El que va anhelar amb unes forces supremes va ser aturar el temps. 

Ella estava asseguda a no massa distància d'ell. Tenia els colzes fora de la taula, però els avantbraços a dins, recolzats, descansant en paral·lel. La cara mirava endavant, els cabells  lluïen la foscor dels seus pensaments. I entre tanta evasió, a vegades, els ulls s'escapaven a mirar-lo. Segurament no ho feia amb voluntat pròpia, vés a saber si era un gest aleatori. Però fos pel que fos era aleshores, quan ella el mirava, que ell hagués aturat el temps. No volia acostar-se amb mala intenció, ni tan sols tocar-la. Solament hauria fet una cosa. L'hauria mirat hores i hores, a la vegada que hauria escrit llibres i llibres.