Relat de platja

Pren la tovallola entre el tel del mirall. Les gotes cauen i desfan la seva mirada turbulenta. Cada segon que passa, cada instant que s’esvaeix, la distància és més curta. No es veu ni rastre d’ell ni d'ella, però ambdós se senten forts agafant els mànecs de les dutxes. Cadascú el seu, amb força, amb delit. És prohibit, és sentit.

Proven de passar la mà pel vidre entelat, però no poden esborrar el que han pensat. Dos cossos nus sota l’aigua calenta, tan lluny, tan a prop.

Ai mare, que algú vingui a tancar l’aixeta, que algú aturi aquest foc roent que creix en la distància.

Cara angelical en la que s’hi amaga un dimoniet entremaliat amb ganes de jugar. Aquests ullets que s’oculten sobre unes galtes encisadores... qualsevol es desmaiaria en veure el somriure que desprenen els seus grans llavis sota del seu nassarró marcat. Ulisses lluitant amb les sirenes. No les escoltis, no les miris. Però per sota del vel que li cega els ulls, el desig la veu xopa, humida, cridant el seu nom en veu baixa.

De cop i volta els dits viatgen per posar-li bé els cabells, per baixar de les temples fines les petites i belles sines, baixen entre les selles, per recórrer aquesta cara que imanta, fins arribar al coll que l’atrau cap a l’infinit. Tot s’esborra. Tot altre cop es borrós. Però els seus llavis són al seu coll, suaument primer, a mossegades després.

S'ha llevat suat, amb febre, deu haver tingut somnis a la platja.