Relat de l'estirat

Estirat. No dorm,

no descansa ni espera,

sobre un cartró mullat

obre un ull i mira,

vigila, observa.

Té la por dels valents

que no duen escut,

que no tenen casa,

que no esperen ningú

ni de nit ni de dia.

Un dia va tenir llit

i llar i braços

amb qui escalfar-se.

Una nit va perdre 

el caliu, la feina i l'amor

de tots els besos.

La seva mirada trista

plena de vergonya,

buida de família,

encega les butxaques plenes.

Cauen altre cop les parpelles,

glop a glop s'atrauen.

Relat d'obsessió

Un ocell es va trobar el sol menjant de forma obsessiva.

-Què fas que menges tant?

-No ho sé, de cop i volta m'ha vingut la gana.

Ahir van anar volant els coloms fins trobar les orenetes. La sirena del mar va escoltar la sirena de la fàbrica.

-Ara serem amics, ara ho he entès tot.

I la mar, amb aquell acompanyament subtil de la brisa, es va endur les fàbriques i els seus treballadors. L'aigua va pujar de nivell i es va inundar la ciutat.

El sol seguia menjant i l'ocell el va calmar. Aviat la calma serà la normalitat. Tan d'hora, tan tard. Comprendre les coses les fa més relatives. 

La sirena mirava el sol des de la nova platja. Les hores havien canviat d'estació de l'any i el tren ja havia passat, ara estava a una altra estació i ningú no podia ja fer res.

No poder fer res permet a l'home, a la dona, al sol i a la sirena entendre que no cal preocupar-se per trobar l'impossible. Simplement, és inabastable. 

Relat del pantà

Aquest matí han trobat un cotxe dins del pantà de Breezetown. Un banyista estava nedant quan, en un dels llocs més profunds del pantà, ha vist una gran taca negra. Gràcies a una bona tècnica d'apnea ha pogut descendir i ha observat que es tractava d'un cotxe blau marí. El banyista, que respon a les inicials T.S., immediatament ha sortit de l'aigua i ha trucat a la policia.

En poc més d'una hora els agents de vigilància han aconseguit treure el cotxe, mitjançant una de les noves grues que l'alcalde va comprar la setmana passada.

Segons ha informat el cap de bombers, que ha gestionat la maniobra d'aixecament del vehicle, el cotxe estava buit en quan a persones humanes; però al volant s'hi trobava una persona no humana. Gràcies a les condicions salines del pantà, que hom coneix per les seves propietats terapèutiques, el cos ha conservat el seu estat. Així doncs, ha sigut fàcil identificar el mort.

Les causes del sinistre encara no són clares, però tot apunta a una possible distracció al volant. Segons ha explicat el propi banyista, aquesta teoria vindria reforçada per una prova irrefutable: el conductor tenia una mà al volant i una altra al mòbil, on estaria escrivint aquest missatge:

"I si t'escric, què passa?

T'has enamorat d'algú?

M'has oblidat?

M'he posat a prova, però no sóc capaç de res.

I sí, ho he fet per tu. Però sóc tan dèbil, tan poca cosa, que no he aconseguit vèncer res.

Però el tren ja haurà passat, n'estic segur. I ara el veuré en la distància. Hauria d'estar content per tu, perquè és el que volia, volia que m'oblidessis, que fossis feliç. Però també et vull a tu...".

El més curiós del cas és que el missatge es mostrava com no enviat, i la data era de 20 de juny de 1945, quan encara no existien els mòbils.

Relat de Nakata

Nakata va agafar la seva ràdio i va marxar a caminar pel bosc. No importava que plogués, que es mullés, que acabés refredat. Nakata volia sortir a passejar, necessitava tornar allà on tot va començar.

La boira dels camins per on va entrar al món de les confusions envoltava la porta del destí. La seva ràdio funcionava a piles. Piles que ell ja no tenia per a ell, però que demanaria als animals del bosc. Parlaria amb ells i els suplicaria qualsevol senyal.

Mireu-me si us plau, no m'ignoreu. No sé llegir, no sé escriure, sóc gairebé com vosaltres, un animal salvatge; però també tinc sentiments i ganes de viure. O no, no ho sé.

Un esquirol se'l mirava estranyat. Què fa aquest home movent els llavis? Es pensa que és especial? Aquí al bosc només vénen sonats. Ni que poguéssim parlar amb tothom!

Nakata estava cansat, no de caminar, sinó d'intentar no pensar. Li havien dit que ell no podria mai estimar a ningú; que tindria el cor de ferro, que seria impossible que sentís res per ningú. Però, cada cop que pensava en la seva gata perduda, el seu estómac es convertia en un roc indigest. 

He menjat res que no m'ha entrat bé. I això que gairebé no menjo. I això que gairebé només bec. I això que tinc no sé què és. Perquè podria ser amor si jo pogués sentir. Però el doctor va ser clar: no estimaràs.

No estimaràs. Sonava com un dels manaments que li havien explicat temps enrere. Potser l'havia après malament ell. O potser el doctor també s'havia confós.

Nakata caminava per la boira del bosc pensant en trobar la seva gata. Pensant en què li diria quan la trobés. Pensava tant que no podia caminar. Nakata va seure al voral de la carretera. El terra era humit i fred. Els pantalons se li van mullar.

A Nakata no li importa. Va pensar. Nakata està bé assegut aquí. I la pluja va venir a acompanyar-lo. Els actes no esdevenen perquè sí. Nakata ho havia après caminant i caminant. Si passa un cotxe i el conductor l'insulta és perquè sap que Nakata no estima. Nakata no pot sentir res per ningú. Malgrat tot, Nakata -segueix pensant- no entén per què continua aquí, sota la pluja, pensant en la seva gata perduda. 

Amb les gotes de la pluja -i sense vent ni brisa ni aire marinat- sortiren els cargols. Després d'ells, les salamandres. Més tard els ocells es refugiaren sota les branques més properes a Nakata. En poca estona estigué envoltat d'animals. Tots diferents, tots bells. Però cap d'ells era la seva gata.

Per cada llàgrima que va vessar, un animal més es va posar al seu costat. Estava envoltat d'éssers salvatges, com ell.

Nakata no sent res -es deia un i un altre cop-. Nakata no pot sentir perquè el metge li va dir que així seria. Nakata ha de morir. 

Els déus se'l miraven amb recel, tenien por. Por d'algú com ell, sense cor, sense ànima. Sabien que era carn per pels devoradors d'ànimes. Era tot el que volien els pous de soledat. 

Nakata seguirà aquí -cridà ben fort, tan fort que alguns animals s'espantaren i s'allunyaren del seu costat-. Nakata seguirà aquí esperant trobar altre cop la seva gata. 

Relat de la sequedat

Ai brisa,

a la sequedat de la terra se't troba tan a faltar...

No deus recordar ja res de mi,

ni de les muntanyes per on vas passar,

ni dels arbres que volies abraçar,

ni de les flors que desitjaves acaronar.

Vola lliure, brisa,

vola amunt, com més feliç siguis

més gran serà el meu cor.

Relat de l'adéu

Adéu brisa, adéu huracà.

El vent esculpeix la pedra.

El vent purifica l’ànima.

Una ventada et pot tirar a terra. 

Un cop d’aire et pot fer mal.

Seguiran les orenetes anant al poble,

continuarà el fred venint glaçat;

però mai ningú no podrà dir-me

que no ho hagi intentat.

Adéu brisa, adéu huracà.
El vent diu que se’n va.

Relat del silenci

De matinada tot surt de mare.

Aviat serà demà i no se sent ni el rugir dels lleons

de la ciutat, dels amants i dels solitaris,

ni el silenci dels gats que miolen

perquè els sentin els veïns de dalt.

No porten botes els cowboys que,

sense destí fix, han acabat 

suplicant unes cerveses i uns fums trillats.

No duen anells els casats que,

havent perdut la brúixola, han suplicat

de genolls que els prestin petons robats.

Seguirà la calor cremant

aquest buit murmuri incessant de plors,

desesper, inseguretat i desencís.

Esperaran les campanes
que algú les toqui a l’albada.

Relat de conte

Hi havia una vegada un arbre i una rosa. La rosa va créixer al costat de l’arbre. L’arbre l’admirava cada dia, però quan provava de tocar-la, es tallava.

Pel matí, quan sortia el sol, ell la saludava; ella l’ignorava. Per la nit, abans d’anar a dormir, ell la consolava; ella l’espantava. Cada cop que rebia un retret, l’arbre insistia. Es feia segur i dur. Estava convençut que si aquella rosa se’l mirava cada dia, al final es trauria les espines.

No ho provis més; li deia ella cada dia. Ell, pensant-se que era fort i invencible, no li feia cas. Però la fusta pot acabar sent tova, pot acabar ben marcada.

Després de molt de temps, de molts talls i de moltes ferides, l’arbre va entristir i la rosa va poder ser lliure per sempre més.

No se sap res d’ella, se senten només unes veus a l’horitzó que preguen perquè segueixi sent tan bella. D’ell se sap molt més. I és que els joves amants del poble van cada dia a refugiar-se sota la seva ombra. A vegades, algun d’ells intenta escriure els seus noms a l’escorça, però aquesta està tan tallada que ja no es grava res més.

Conte contat, el conte s’ha acabat.

Relat de Tirant

Tirant duia un escut pres amb una mà. Amb l’altra subjectava una llança. Dalt del seu cavall es defensava i atacava per igual. La seva lluita, a diari, era feta de rosa i espina.

Lo Blanc va caure del cavall en el moment més inoportú. En mig d’una gran batalla contra els sarraïns el seu cos convertí en diana perfecte pels seus enemics. Tenia llança, tenia escut, però no tenia posició avançada, com quan estava dalt del cavall. Ara era a ras, a tocar de terra. Una terra plena de males herbes i roques dures.

Davant seu es col·locà un home de faccions agrestes, pell bruna, ulls brillants. Els dos es miraren una bona estona, primer en silenci, després en conversa.

-Les llances no fan mal, els escuts estan ben preparats- Digué l’africà.

-No necessito ni escut ni llança, massa ha rebut ja el meu cor per seguir aquest joc.

-Jo de tu no ho faria.

Però el consell arribà massa tard. Eren tan lluny l’un de l’altre que no pogueren fer-se mal.

Passaren els anys i Tirant hagué de lluitar contra Hipòlit. Així estava escrit i així ho havia de repetir cada vegada que algú passava les pàgines. Però al final s’hi va negar i el lector es va enfadar.

He rebut en excés tantes pedres que no em ve de gust donar plaer als altres per acabar caient a terra altre cop.

Relat de bufetades

Avui he anat a parlar amb la meva mare. El primer que ha fet ha sigut donar-me la bufetada que no em va regalar mai en vida. Després m’ha preguntat pels meus pulmons. De seguida ha sabut que em faltava aire. 

L’aigua era clara i els peixos venien a veure’m. Podia tocar la sorra fina i deixar-me acariciar per la corrent marina. Dins del mar tot té més sentit. En treure el cap per inspirar aquell aire calorós, m’he tornat a sentir sol, trist, deprimit. Ofega tant l’aire quan va carregat d’espines… 

Altre cop al fons, he pogut sentir la seva veu, em parlava amb la seva veu tremolosa, em tocava amb les seves mans primes. Hem rigut i no ens ha calgut el cafè de matinada. El cor et guiarà, sempre, confia-hi. 

I jo he plorat de veure-la allà i no poder-me quedar. No perquè la necessiti fora, sinó perquè els fills han de veure les mares, però les han de veure contentes. I ella allà al fons nedava com sempre, rient i feliç.

I és que les abraçades sota l’aigua són més fortes, fins i tot quan no hi ha ningú a qui fer-les.

Relat de l'estaca

Aquest matí no té ganes de fer res,

el ventilador no vol girar,

els ocells canten per rutina,

avui la sal colpirà el desencís.

És aquella estranya sensació

en la que és impossible encertar res,

faci el que faci, xiuli el que xiuli,

l’arena seguirà caient entre les mans.

Hi ha algú clavant l’estaca,

picant tan fort que la fortor

del cor se sent arreu.

Aviat passaran els minuts, i les hores,

i tot seguirà igual, mirant l’horitzó,

sense entendre per què l’aigua és clara i ell no.

Relat de Kafka

Mentre quatre vianants creuen el carrer de davant de casa meva, em ve al cap aquella projecció de l’esperit que Murakami inclou en el relat de “Kafka a la platja”.

Són ells quatre les mateixes persones que són? O en són dues només i davant seu van les seves pròpies ànimes? O no en són cap, i resulta que només són la meva ànima dividida entre les meves múltiples cares? 

Un cop han travessat el carrer i estan sobre la vorera, aquests quatre estranys personatges aixequen la vista i em miren fixament. Sembla que algú els hagi dit que jo estic aquí, a la tercera planta, mig amagat a la foscor del meu despatx, només il·luminat per la pantalla de l’ordinador. Sembla que ells tenen una missió clara, enviar-me un senyal.

Narra l’autor del llibre que aquesta llegenda japonesa servia per explicar com algunes ànimes havien de complir certs actes abans d’abandonar del tot la terra. Sí, desgraciadament a nosaltres això ens va arribar abans en forma de film amb un espantós Patrick Swayze banalitzant un tema tan extraordinari com aquest. També explica el de Kyoto que és possible que algun ésser viu experimenti aquesta projecció, però això ja és més difícil, ja que un home viu sense ànima acaba resultant ser un xiclet o un ou desfet.

Els homes no aturen el seu objectiu, m’assenyalen amb el braç i em demanen que baixi. Obro la finestra i baixo.

És aleshores quan me n’adono de tot plegat. Quatre imatges calcades d’Abadon em miren i riuen. De mi en surt una ànima i ells es freguen les mans, deu ser el seu moment més feliç del dia. Els seus ulls, plens d’ira, mostren un desig infinit per agafar la meva ànima expulsada. Com jo la veig sortir de dins meu, m’entren ganes de preguntar-li a Haruki si realment estic patint una projecció de l’esperit; però no puc controlar res del meu cos. Em sento allunyat de mi. 

És aleshores quan se m’acosta una ànima que no conec, però que em resulta coneguda. Qui sap si es tracta d’un Querubí. Té una fisonomia d’origen japonès, n’estic segur. Podria dir que es tracta del reconegut  escriptor del que parlo, però com no li he vist mai la cara, em passa com a Kafka, que no sap si coneix la seva família.

Intento parlar, però no puc. Ell sí que pot, i m’ho diu ben clar: “Ara et sents lluny de tu, però no t’amoïnis, abans ho estaves encara més”.

Relat de quan

Jugaven a ser nens, però quan el joc es va acabar es van fer vells.

Escoltaven els ocells, però quan la pluja va començar es van quedar sords.

Escrivien somriures d'or, però quan la tinta es va esgotar van callar per sempre més.

Ni brisa, ni vent, ni huracà; a la solitud només hi viu el silenci que no se sent.

Relat de petits i grans

Les grans idees surten dels més petits. Els més petits tenen el cor més gran. A vegades el cor i les idees van separades, però quan van juntes són més grans i fortes que no pas les grans persones, o que les persones grans.

Així, què som? Grans o petits? Què hem de fer? Empetitir? Empetiteixo cada cop que el cor se'm fa més gran. Qui l'infla? La brisa que bufa fort. Sóc globus, sóc aire, tot prestat, res en propietat.

I per la ràdio sona altre cop "Trapped". L'apago, no vull escoltar-la més. Aquí dins de la torre tot és veu, tot és música. Ressonen les notes per fer-me explotar el cap. Provaria de sortir corrents si no fos perquè m'he quedat atrapat un altre cop.

Atrapat als teus silencis

carregats de dolor.

Atrapat als teus somriures

portadors de remor.

Atrapat pel temps

que imagino i que no arriba.

Atrapat per fets

que no s'han dibuixat encara.

Seguirà l'arena caient

mentre les dagues continuen clavant-se 

entre maig i juny, com deesses amagades.

Relat d'auriculars

Fa estona que el Daniel està assegut a la cadira, porta uns grans auriculars de color vermell i mou el cos repetidament endavant i endarrere, qui sap si ho fa al compàs de la música que escolta. Davant seu reposen un centenar; o dos centenars, a saber; de llibres. Els lloms d’aquests són de colors, llueixen diferents tipografies i formen una imatge conjunta molt pictòrica. Qualsevol persona detallista s’hauria fixat amb tot això, però el Daniel mira a l’infinit. Té els ulls oberts, però no veu res davant seu. Només ho veu tot.

Una família passa pel seu costat, el pare se’l queda mirant i l’assenyala amb el dit índex, ho fa per mostrar-li a la seva dona l’estranya conducta del Daniel. Ella somriu. Acte seguit, el fill també ho veu i li pregunta al seu pare què li passa a aquell ésser. La resposta és clara: “No hi és tot”. Però el nen no es conforma i li torna a fer una pregunta: “I qui és tot?”

El Daniel allarga la mà, agafa el braç del nen i, abans que el seu pare l’estiri amb força per desenganxar-lo del desconegut, té temps de dir-li sense treure’s els grans auriculars que porta: “Davant d’un mirall no hi ha reflex que valgui, quan el que hi ha davant no és el que volem veure”. 

Relat del cretí

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre fotut mot,

per poder-me esborrar.

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre maleït verb,

per aconseguir no veure’m demà.

No sé, no sé;

no sabem res del que passarà.

Sí sé, sí sé,

sé el que vull… ser especial, 

únic, diferent, autèntic,

i que et posis vermella en sentir-me

mirar la lluna;

i que et despullis tota en veure’m

parlar del cel;

i que em cridis fort a l’oïda

sense dir-me res.

A cas els àngels no saben xisclar?

No menteixis, ja ho he viscut abans això.

Fora de control

només som gent rara.

No importa què ens esdevingui,

no m’importa ser un cretí,

sé bé el que faig aquí mentre et prepares.

Esperar s’ha convertit en una rutina,

un cafè sol i la llum del sol

impactant contra uns ulls gastats,

gastats de tant mirar-te la calor

de les mans que vull agafar
amb l’ànima al bell mig de la brisa.

Relat de la pedra

Dimarts, les vuit de la nit.

Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. La va trobar ara farà molts anys, a dalt de tot de la muntanya. Cada dia ha recordat aquell precís moment en el que, per fi, havia aconseguit acariciar aquella pedra mítica. Tants anys d’estudi, tantes hores invertides en la seva carrera d’arqueologia, li havien servit per crear-se unes expectatives quimèriques. Però, vés per on, al final va aconseguir trencar totes les regles predictives i es va fer amb el control de tot plegat.

No va ser fàcil, havia d’analitzar molt bé la situació, havia de tenir-ho tot preparat per quan arribés el moment. Els apunts tancats a la cartera, la cartera penjant de les espatlles, les espatlles carregades de forces. Un mapa, un llapis, moltes idees i uns camins per trobar.

Qui camina de nit pot tenir por, però també la pot vèncer i arribar de matinada al seu destí. Joel, no desesperis, hi arribaràs. Mira’t les mans, bregades de sentir aquelles veus llunyanes. Observa els teus peus, contents de tan caminar.

A dalt de tot esperava una suau brisa, el sol irradiava amb força una petita fortificació. Per entrar-hi en Joel va haver d’ajupir-se, semblava feta per a nens. Com estava segur dels seus actes, es va posar de genolls, va obrir una porta de fusta mig trencada i es va endinsar dins de la foscor que aquella cambra  proporcionava. A palpentes va haver de descobrir quina era la pedra que buscava. Tantes hores d’aprenentatge havien de servir-li d’alguna cosa. Tanmateix, no va ser el coneixement el que li va ser útil, sinó les veus interiors, el cor i els seus sentiments, qui van avisar-lo, només tocar la pedra, que aquella era la que buscava.

Ja podia trencar amb tota la seva vida, podia baixar de la muntanya cridant i cantant. A partir d’aleshores tot seria diferent! Aquella pedra viuria amb ell per sempre més i ell sentiria tots els colors als seus ulls. Mes no va ser això el que va succeir.

Dimarts, les nou de la nit. 
Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. 

Relat de Noè

Començarem a sentir-nos vius

quan et posis al meu costat i ploris

fins que Noè, salvació divina, hagi de pujar al vaixell

per salvar-te a tu i a mi, com dos animalons

perduts, dins de la fosca marinada

que ens ha allunyat.

Mentrestant, seré una tecla més del

teu teclat absort; un llaç trencat 

a qui no podràs castigar amb la teva regla

dura i roent, que pica fort sobre 

l’escut del altres, sense adonar-se

que el teu s’està desfent.

Agafa els llaços i comença a fer nusos,

que la brisa te’ls pot fer veraços.

Relat de cançó

Deia la cançó “per què no m’escrius dues línies? Menja’t l’orgull i deixa que parli el cor”.

Deia la cançó que no volies, però la cançó no parlava ni de tu ni de mi.

Romania atentament mirant com girava el disc, sempre amb la mateixa posició, sempre en el mateix sentit. Acabava de sonar i jo el tornava a fer començar. Tot el dia mirant com girava. Ara sonava, ara no. Però jo volia que sonés aquella cançó, la que estava a l'altra cara, la que havia sonat tantes vegades quan pensava en tu abans i ara.

Relat del final

I al final del conte, un punt i final, que no espera ni pausa ni paraula. 

L’autor deixa anar el bolígraf, desitjant que reboti contra el terra i creï un efecte impactant. Però no succeeix res. Ni soroll, ni cop, ni imatge. 

Quan tot s’acaba no es pot esperar res. Quan res es presenta dins l’acció, aquesta és eternament acabada.

Ell intenta respirar, no pot. El buit no té aire. El no és no, és paraula negada d’una brisa robada.

Caldrà un cirurgià per arreglar la negació del futur, un futur que mai no vindrà.

Relat de quan

Quan arriba el no-res,

l'aire deixa de ser tot.

Relat de juny

Gota de juny, cau al puny obert per sota.

Tinc ganes de tu i tu... tan lluny

seguiràs enllà mentre jo no arribi

al dessota de tot bes no besat

en aquests llavis humits, adés i ara

damunt dels meus somnis perduts

d'una brisa furtada.

Relat d'escomesa

Un altre bes, si us plau, ni que sigui el primer. Besa'm tant com no ho has fet fins ara.

L'home de la ratlla vermella al front s'aixeca per allunyar-se del llit i deixar de sentir aquella veu interior que el desespera. Es prepara un cafè i surt al balcó a mirar com eix el sol.

Els núvols entristeixen una escena ja de per si poc atractiva. Els seus cabells despentinats sorgeixen d'un cap ple d'espines interiors.

Va aprendre massa a estimar i, quan ho comença a fer, li costa abandonar l'escomesa.

Deu fer fred, les orenetes encara no s'atraveixen a sortir dels nius per fer els primers vols del dia. Però un cor calent sempre és prou ardent com per camuflar la fredor de la pell.

Vestit amb espardenyes i amb pijama, en una mà té el mòbil encès i a l'altre el got amb el cafè roent.

Sembla que l'albada marxarà i l'home de la ratlla vermella al front no podrà retenir-la. A poc a poc sent com perd l'esperança d'aturar el temps i anclar el sol eixent darrere les muntanyes.

És la cançó sense música ni veu, és el quadre sense pinzells, és la ratlla vermella al front que li han gravat per sempre més en forma d'adéu.

Relat del no

I de cop i volta el mestre es queda sense paraules, sense verbs, sense saber què dir. L'artista entra a la sala i li pren el guix de la mà. Cara a cara es miren i es toquen a través del mirall. Es giren i es pentinen. Proven de parlar, ni que sigui per torns, intenten ensenyar al món què és estimar; però no aconsegueixen pronunciar ni una sola lletra. Els alumnes i el públic els demanen que es mirin els seus apunts, que consultin informació digital. Així ho fan. Ho intenten i no troben res.

Per la finestra entra una suau brisa i els dos tanquen els ulls i s'asseuen sobre de la taula. Viatgen més enllà d'aquelles parets tancades, busquen la deessa que els envia el vent que els turmenta. Arriben a sentir la melodia del temps que mai no va ocórrer i, aleshores, frisen amb el bes que mai no li van fer.

De retorn al món real, un dels alumnes, situat al costat d'un crític literari, reclama que es netegin. Vermella sang caient d'uns llavis plens d'espines. Vermell cor eixint per un forat al tòrax.

Pam, pam. Els dos són morts. Les bales dels somnis són més perilloses que les reals.

Relat de cavallers

Perdre o guanyar? No hi ha victòria en l’horitzó que s’esvaeix més enllà del mar d’esperances. Parar o continuar? Amb el sotrac per res esperat que cau sobre les ànimes. Tot el que era tot passa a ser poc; tot el que era or esdevé ferro. Desfà la calor el metall per convertir-lo en un toll insegur i tou. Ja no aguanta la torre ferma aquell vent que ve del nord un dia rere l’altre.

Tornaran les aus a visitar-me? Reviuré la trista melodia del cavaller sense cavall? Per cada pregunta que es fa el meu cor desesperat, una volta més executa la sina embogida. “És de bojos, és de bojos”, crida el foll enmig del poble. “Tot en ordre, tot en ordre”, exclama la majestat del regne.

I mentre els núvols cobreixen el pati de la cort, una boira espessa dificulta la visió dels aldeans. Ell corre, jo corro, ella també, i l’altra. Tots provem d’escapar, però només l’alta torre donarà una sortida noble cap al sol.

Escales abruptes, graons alts amb pedres trencades, passadissos foscos protegits per parets plenes d’humitats. És un camí solitari, cal fer-lo sense ningú al costat.

Per les finestres de la torre entra una brisa fresca, nova, atraient; amb ella se sent la melodia d’una cançó antiga, entonada per una deessa vinguda a la torre per endur-me al cel.

Graó a graó, ascendeix el cos cap amunt; buscant un Déu amb el que no creu, creient amb una esperança que no espera. No hi ha consells que valguin quan el cavaller ha deixat la llança i només lluita amb el cor.

Relat dels nus

Ulls nus sota un sol de justícia,

boqueta tremolosa que no porta escut

quan em mira.

El color dels seus llavis muden

en l’estat natural de les coses

que no duren per sempre.

Només per un dia, 

hauré notat la brisa despentinant-me

sobre un mar encantat.

Pell sobre pell,

veu entretallada i cor encongit,

costen de sortir les paraules

quan no estan fetes per qui les ha de dir.

Seguiré aquí, tombat sobre l’arena,

mirant el sol encantat d’estar amb mi.

Seguiré somniant que no te'n vas,

quan allargo el braç i et dic adéu mig somicant.