Peguen els nens amb totes les seves forces,
sota el cel estrellat. Peguen imitant els grans que, altre cop, riuen i es
riuen d'ells. Les monedes cauen de la taula i rodolen riu avall. Riu de joves i
de nens, quan la casa fa pendent, per excessos i per supèrbia natural. Les
il·lusions no han sigut mai el camí de les monedes, però hom les segueix,
després de riure i de pegar.
Bastons i cançons, és Nadal i a la ciutat no
hi ha neu, ni volves, ni pastanagues al nas. Només un solitari fum que rega
l'habitació dels solitaris. Sentiran aleshores les nadales dels veïns, com si
haguessin d'entrar fent mal a qui no les canta, sentiran doncs la felicitat en
ones hertzianes. Murs que tanquen els ulls, parets que neguen el vers. La
solitud és la virtut de l'home estàtic, el que no canta ni pega, ni riu ni balla.
I em pregunto per què, per què ho hauria de fer si res ni ningú no li ho ha
demanat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada