Relat de l'escarabat

-->

Quan he notat la teva presència he cridat a Eol, però les portes del bus eren tancades. Sense vent no hi ha sortida. He provat d'amagar-me sota la vergonya de qui abaixa les parpelles i tanca el cor, però el record és com un llibre gastat, usat; sempre és allà per tornar-lo a obrir i ballar sota la làmpada trencada.

Com Samsa, he abaixat les antenes i m'he recolzat al respatller de la teva cadira. Tu has mirat el trànsit amb els teus ulls tan fins... tenies els cabells atzabeja xops i les teves mans s'agafaven els prims dits que es movien nerviosos. Si haguessis sabut que jo era tan a prop, t'hauries canviat de cadira. El bus no era ple, hauries anat a qualsevol lloc que fos lluny d'un insecte com jo: Sense cridar, sense espantar ningú, car d'escarabats humans n'has vist centenars.

Sense fer soroll he provat de dir-te adéu. Un adéu tants cops repetits en l'ahir, però que sempre ha costat de sortir. No intentis sentir-me, he cridat amb totes les meves forces. Aviat sortiràs i altre cop la brisa m'abandonarà per sempre més, he dit resignat movent les antenes a poc a poc.

Has vingut a buscar-me, has vingut a veure'm. I sóc tan poca cosa que no m’atreveixo a dir-te res, només m'amago entre els seients i espero que marxis per respirar profundament; aleshores seré altre cop tristament lliure i abandonaré el meu estat coleòpter.

Com dos cavalls salvatges el poema va durar ben poc, com dos genets descontrolats vam perdre la drecera del camí del bosc. Ara baixes de l'autobús. La deessa s'escapa altra volta de les meves mans, ni carícia, ni bes sincer; ella sap que la miro, jo dissimulo en la meva menudesa. I en la distància m'agradaria jugar a l'escarabat bum-bum.

Relat de la pedra a la mà

Maragall picant de mans, 

Riba guitarra estança,

no hi ha més horitzó sota la pluja que

trobar-se de cara amb tu mateix.

Desencadenat, balla als passadissos del tren. Il·luminat per quatre raigs de llum que Déu no ha pogut ocultar. La música corre per les seves veus, la sang cata els seus llavis. Aviat arribarà el moment d’aturar-se, de baixar. Sapere Aude!

Els seus veïns de seient se’l miren amb el neguit de qui viu amb un foll de mitjanit.

Tornarà a sonar la campana d’argent? L’apuntador ja no està per l’obra, unes cames esveltes i seductores s’enduen els seus ulls per sempre més. Quan durarà l’eternitat? Durarà el túnel d’una estació a una altra, s’acabarà just quan el sol t’encengui i hagis de cridar altre cop: “la mort ens salva!”.

No ploris aquesta nit,

creep ben fort en el record

i la goma d’esborrar.

Desencantat, suprimeix totes les lletres que cauen per terra, són lletres de cartró, es mullen, s’embruten, es trenquen i, amb un cop de brisa, volen porta enllà. Tanca el pany, demana perdó, jau i estigues en silenci. Observa el dolor del temps, admira el posat in aeternum. Les musses no envelleixen, ni el seu somriure de deessa, que s’endú el so perfecte de la desesperació. No cal cap ànima  arrossegant-se, ni ningú especial que ens condueixi pel camí de l’errant. 

Tot el que el cel va voler i no va poder.

Relat d'encaix

Pren la seva cua amb força,

Acarícia els seus llavis amb el dit

estirant-la cap enrere,

apropant la cara

jau posseida, no per ell, 

com qui juga al puzzle,

sinó per ella:

sensual, però controlat.

La passió, que crida, gemega...

Com la rosa busca el ventijol

i demana més i més,

ballant amb la música d’Èol

mentre ell es buida, del tot,

una tarda de primavera

esperant que ella s’ompli, del tot,

quan tot són mirades

com versos perduts en

complicitats...

un llit ple de sexe i d’excitació.

A vegades, quan dues persones es troben, encaixen.

Relat del rector

Amb la punta de la llengua netejava

l’ardor de l’obscura por atzabeja,

a qui el cel més clar enveja

en un tren que llueix un jorn que no s’acaba.

La nou amunt i avall em descobria

al coll, que de l’amor se’n fa mort

i com la falç colpeja son honor,

mirada trista i llavis de qui em dolia.

Tres seients enllà mirava

l’agre combat que amb extrema violència

la parella esperava.

L’ànima atribolada m’enfonsava

i, temerós d’alguna desgràcia,

atent a l’esdeveniment m’estava.

Relat de jardins

Quan de nit les gavines mortes volen sobre l’àtic de la meva nòvia, sento les cuques de llum aletejar els antics amors que m’havien omplert el cor de corcs.

Aviat tanco finestres i portes. Les claus són les parets dels fortins de la ciutat. Els timbres, sense corrent, no donen pas a possibles visites inesperades. La soledat ve a buscar-me i m’aïllo amb ella. Necessitaré només un parell de taronges, una mandarina pelada i una galeta encetada. No he de menester cap altre luxe que el record d’aquells crits glaçats. Pregaré per tu, per mi, pel Déu que se’t va endur ara ja fa vint anys, quan tots dos érem joves banyant-nos al llac de la muntanya.

Els records inunden els meus ulls. Ho fan amb aquella aigua dolça amb la que ens esquitxàvem. Van dir que mai més ningú no et trobaria. Jo ho sabia. Sabia on eres. Vam jurar que no ho diríem, que ens amagaríem del nostre secret. Han passat tantes pors i tants esglais des d’aleshores que, malgrat la vida se m’ha girat, encara noto les teves mans sota l’aigua, buscant la meva pell; cercant els meus ossos.

Cridaran les gavines pels morts a la muntanya, cridaran i les sentirem des de la ciutat. Tots dos aquí, ajaguts l’un al costat de l’altre, sota l’humida capa verdosa del Jardí de la Mort.