Perdona, vida, per haver-te arrencat les flors
quan feies créixer la tija.
Perdona, mort, per haver-te silenciat els llavis
quan cridaves fort.
No hem sigut ni humans,
ni animals,
ni bitxos,
ni espècies,
ni partícules,
ni àtoms,
ni ombres,
ni no-res.
No hem sigut res
perquè ens ho hem carregat tot:
Uns ulls brillants,
una mà dèbil,
unes cames llargues,
unes cames curtes.
Hem destrossat el cor
de tantes i tantes,
que les noves ja no volen ni tenir-ne.
Hem colpejat tan fort,
que ni els homes ens sentim homes.
Perdona’ns, dona,
disculpa’ns per la nostra misèria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada